(
s'enduien
veus d'infant el sol
que jo mirava tota la llum
d'estiu se'm feia enyor de somni
el rellotge al blanc mur diu com se'n va la
tarda s'encalma un vent suau pels camins
del capvespre potser demà
vindran lentes
hores
.
.
.
)
VI
al vespre,
com cansa
la vida cansa el camí
que fa la vida i , així
has de fugir com fuig
la llum del dia
del seu camí
sense arribar
a la seva
fi .
i
és així, com aquell
bonhomo va baixar
del cotxo i va deixar
descansar
els cavalls en aquella
fonda d'un vell amic
de
mig camí . Com cada
any quan
anava a Ciutat s'atura-
va a la fonda del seu a-
mic a algaida i sopava i
i descansava .
.
Al vespre també,
el formiguer ja va abandonant
l'arena fina de l'agulla,
amb les ombrel.les a l'esquena i l'olor a
protector que es va esfumant, però
hi quedaran dos joves amants
arrebossant-se d'amor a dins l'arena
fina de ca l'agulla i la mar
la mar els està mirant
enveja suau , remor distant,
se sent com diu : 'respirau,
respirau , que quan l'amor és dins ,
es fon i fuig '
.
al meu davant
hi ha una dona
mostrant el seu
cos blanc com
el glop de llet q
ue ara tu t'estàs
empassant (en
cara que no hi
siguis és com
si
hi fossis i així
et
tinc sempre...)
al
meu davant
i
un grill ja
m'està des
torbant , ca
rai !
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada